En defensa dels castells

Els castells corren per les venes de milers de catalans, sobretot el mes d’agost, quan hi ha més jornades castelleres arreu de pobles i ciutats del camp de Tarragona.

Els castells tenen més de dos-cents anys d’història i les gestes d’aleshores ençà, són cada cop més increïbles. És difícil no emocionar-se a plaça contemplant tals proeses i tots vibren amb els triomfs de la seva colla castellera.

Veure carregar un castell desperta en el cor de l’home quelcom atàvic que el connecta amb la seva història i el seu fonament. I, quan després de dificultats i sobresalts, es descarrega el castell, l’eufòria és incontrolable i l’alegria desbordant es cola per tots els racons de la plaça.

Els castells tenen moltíssimes coses bones: enrobusteixen el teixit social, aconsegueixen que la gent s’abraci amb un objectiu comú, compartint allò més íntim, fins i tot la suor, demanen molt silenci i concentració, i si no van tots a l’una el castell es desploma. Cada un té la seva funció: mentre es carrega, alguns han de romandre en la més negra foscor, sense veure res del que passa, apuntalant la construcció des de la base, mentre que altres han de pujar al capdamunt fins acaronar el cel. Tots són igualment necessaris, encara que les funcions molt diferents.

Els castells són la renúncia d’un mateix a fi d’aconseguir un objectiu comú, cal trencar-se l’esquena i treure forces de flaquesa per tal que la feina –de tots– sigui excel·lent. Es persegueix la glòria de la comunitat, no pas la d’un mateix. I tan gran és aquest amor i aquesta renúncia en bé de tots que, quan una colla pateix un trasbals, un accident, el viuen totes com a propi, i això és el que succeí fa pocs dies a la Festa Major de Vilafranca, per Sant Fèlix.

La rivalitat a plaça és forta (sobretot entre algunes colles) i és bo que així sigui, cada cop s’aixequen castells més altius i batre’s en duel és cosa molt pròpia de la condició humana. Però això no impedí que el divendres 30 d’agost estigués tota la plaça amb l’ai al cor, angoixats per la Mia, i no només els qui pertanyem a la Colla Vella dels Xiquets de Valls.

I aquest accident que, gràcies a Déu, ha quedat en esglai i res més, alguns l’han utilitzat per abalançar-se contra una cosa tan noble com els castells. Com si pujar dalt d’un castell fos una temeritat i flirtejar amb la mort.

La meva cosina Ceci –ho he dit en altres ocasions–, la millor enxaneta del segle XX, – l’enxaneta és el nen o nena que corona el castell per donar la mà a Déu–, pujà a tres-cents setanta-cinc castells! Va tenir algun ensurt? És clar que sí! Però a dia d’avui segueix forta com un roure corrent pels carrers i places que la van veure créixer. I això que pujà sempre sense casc de protecció, ja que en aquells moments no s’utilitzava.

Alguns pensen que muntar a cavall, practicar bicicleta de muntanya o banyar-se al mar no entranya cap risc. Però en canvi… quin escàndol més gran que menors d’edat s’enfilin a tanta alçada! per molt que la història, les dades i l’experiència ens demostrin que no és més perillós que qualsevol altra activitat. Els qui atribueixen major risc als castells que a altres esports menteixen amb fins deshonestos o fan demostració de la seva ignorància.

Als infants els perjudiquen les pantalles, cremar etapes i viure tancats en una bombolla. Les aventures, malgrat comportin cert risc, els educa, els fa forts i els ensenya de què va la vida.

Si hem de prohibir totes les activitats que comporten algun perill, podem convidar els nostres fills a romandre a casa, asseguts al sofà, davant de la caixa tonta. No patiran cap accident, però seran éssers amorfs, amb sobrepès i molt poques inquietuds.

També ha circulat aquests dies el rumor que els qui pugen dalt del castell, ho fan per obligació o perqué els seus pares han estat víctimes de xantatge. Solemne ximpleria! M’explicava l’altre dia la meva tieta, que quan la Ceci tenia tres anys i anaven a veure castells, plorava i li deia: «Mama per què aquests nens pugen i jo no?». Al cap de dos anys es convertia en la millor enxaneta de la història.

Els qui ataquen els castells és perquè no els coneixen, si els coneguessin, els estimarien.

I són molt babaus si pensen que podran destruir una tradició centenària tan arrelada a la nostra terra.

Com resa l’estrofa final de l’Himne de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, que va compondre el meu avi:

Sentim l’orgull de la raça.

Volem conquerir l’espai.

Gent del Camp. De sang vermella.

Amunt sempre Colla Vella

Glòria dels Xiquets de Valls!

(Este artículo es la traducción al catalán de la columna publicada en El Debate el jueves 5 de septiembre, En defensa de los castells)